La Plataforma en Defensa de la Llei de Dependència del País Valencià ens ha fet arribar una proposta de moció que transcrivim a continuació:

«L’anomenat estat de benestar és el resultat d’un procés lent, els antecedents del qual podem localitzar a final del segle xix, íntimament relacionat amb la necessitat de donar resposta a les insuficiències d’una població i d’una societat en creixement i en contínua evolució. Històricament, podem situar el seu sorgiment amb posterioritat a la Segona Guerra Mundial.

Quan es parla d’estat de benestar se sol al·ludir als quatre pilars en els quals se sustenta, i inclou aquelles intervencions públiques encaminades a millorar el benestar i la qualitat de vida de la ciutadania. Unes intervencions que es dirigeixen en quatre grans direccions i que aspiren a procurar la universalitat d’una sèrie de serveis.

  • Serveis sanitaris. Sistema de salut universal i gratuït
  • Serveis d’educació (per a garantir l’accés gratuït al coneixement de tots els ciutadans)
  • Sistema públic de pensions i subsidis a la desocupació
  • Assistència social (previsió d’habitatge, alimentació i altres serveis assistencials, dependència, discapacitat…)

A l’Estat, per contra, el desenvolupament de l’estat de benestar és va retardar fins al restabliment de la democràcia en la dècada dels setanta. És només a partir de la Constitució de 1978, que proclama en el seu article 1.1 «Espanya és un estat de benestar i de dret», quan l’Estat s’encarrega de cobrir els riscos amb caràcter universal per a tots els ciutadans espanyols, així com de subministrar els béns preferents i de redistribuir-los, com ara l’educació i la sanitat. D’aquesta manera, els elements fonamentals del model d’estat de benestar l’any 1978 se centraven en la protecció sanitària, l’educació i un sistema de Seguretat Social per a tots els ciutadans (pensions i subsidis per desocupació).

A pesar que el mateix text constitucional de 1978, en els articles 49 i 50, quan parla de l’atenció a persones amb discapacitat es refereix a les persones majors i a l’existència d’un sistema de serveis socials promoguts pels poders públics per al benestar dels ciutadans, és precisament en els serveis d’ajuda a la família, en l’atenció a persones discapacitades, a la tercera edat, a la dependència i, en definitiva, als grups vulnerables de la nostra població on la insuficiència de l’estat de benestar espanyol és major en aquests anys.

Des de llavors, l’atenció a aquests col·lectius constitueix un repte ineludible per als poders públics; el desenvolupament social que experimenta el nostre país ha situat en un nivell d’importància fonamental els Serveis Socials com a quart pilar de l’estat de benestar, per a l’atenció a les situacions de dependència (majors, discapacitats, grups vulnerables, etc.). En conseqüència, des de final dels anys noranta i fins a l’actualitat, sorgeix tota una normativa que té com a objecte regular l’atenció i la protecció d’aquestes situacions.

Sense ànim de ser exhaustius, mereix esmentar-se la Llei 39/2006, del 14 de desembre, de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència. Aquesta llei preveu, entre els seus principis inspiradors, la permanència de la persona en situació de dependència, sempre que siga possible, en l’entorn en què es desenvolupa la seua vida i que estableix una sèrie de nivells de protecció de distinta naturalesa dirigida a la població dependent com són: la prestació de serveis i les prestacions econòmiques per a la cura en l’entorn familiar i el suport de cuidadors no professionals.

A més d’aquesta llei podem esmentar:

  • La Llei 26/2011, d’1 d’agost, d’adaptació normativa de la Convenció internacional sobre drets de les persones amb discapacitat
  • El Reial decret 1276/2011, de 16 de setembre, d’adaptació normativa a la Convenció internacional sobre els drets de les persones amb discapacitat
  • Text refós de la Llei general de drets de les persones amb discapacitat i de la seua inclusió social, aprovat pel Reial decret legislatiu 1/2013, de 29 de novembre

La transversalitat de les polítiques d’atenció a les persones en situació de dependència, discapacitat, diversitat funcional, ha portat canvis necessaris en la normativa estatal que es deriven de la regulació d’aquestes lleis. Així, en matèria de Seguretat Social, sobre els cuidadors no professionals, discapacitat, gran invalidesa i necessitat d’ajuda de terceres persones, regulació de la cobertura privada de la situació de dependència…

És indubtable que els avanços són notoris, però no és menys cert que la crisi econòmica mundial dels últims anys ha ocasionat una frenada important tant respecte a la plena efectivitat d’aquests drets socials, com en complementarietat d’aquests amb la consecució de noves pretensions ciutadanes, expressades a través dels col·lectius que els representen; és indubtable, doncs, que l’atenció de les necessitats socials de les persones en situació de dependència i els seus familiars ha de suposar l’aparició de nous drets socials.

El nostre actual sistema de Seguretat Social contempla, juntament amb la jubilació ordinària, una jubilació anticipada voluntària per a determinats col·lectius: bé per raó de l’activitat professional exercida, bé per tractar-se de treballadors afectats amb una discapacitat, rebaixant l’edat ordinària de jubilació mitjançant l’aplicació de coeficient reductor en l’edat.

En aquest sentit, volem posar el nostre pensament en un col·lectiu de persones, aquells treballadors que tenen a càrrec seu fills o familiars dependents. Estudis realitzats respecte d’aquesta qüestió mostren que aquestes persones dediquen més de 44 hores setmanals (a més de les hores que treballen en el mercat laboral) a l’atenció dels membres de la família. El 51% de les persones que s’ocupen de persones dependents al nostre país mostren cansament, depressió i deteriorament de la salut, redueixen el temps d’oci, deixen de tenir vacances, deixen de freqüentar amistats, etc. Darrere d’aquestes xifres hi ha un sacrifici enorme.

Es tracta d’una realitat ignorada pel nostre sistema polític. En efecte, la regulació a la qual hem fet referència no aborda la situació dels treballadors que tenen al seu càrrec familiars amb discapacitat i persones dependents de poder accedir a una jubilació anticipada voluntària en les mateixes condicions que els altres col·lectius que el sistema contempla.

És primordial recordar que el Consell d’Europa considera la cobertura de risc de dependència com a part integrant del sistema global de protecció social, i inclou en aquesta cobertura no només la protecció de la persona dependent, sinó també la dels seus cuidadors. Raons de responsabilitat social, de reconeixement a la ingent tasca desenvolupada per aquests ciutadans, pares i mares treballadors, amb fills i familiars dependents a càrrec seu, que al llarg de la seua vida prolonguen diàriament la seua jornada laboral amb l’atenció i cura dels seus familiars dependents, ens porten a instar el Govern de la nació que es realitzen les modificacions legislatives necessàries, a fi d’incloure dins dels col·lectius de treballadors per als quals el sistema de la Seguretat Social regula la possibilitat d’accés a una jubilació voluntària anticipada, amb disminució del coeficient per edat, a aquells treballadors que tenen a càrrec seu fills o familiars dependents.»

Per tot açò, proposem a l’Ajuntament de Vila-real que aprove els acords següents:

  1. Instar al Govern Central, a que és realitzen les modificacions legislatives necessàries, a fi d’incloure dins dels col·lectius de treballadors per als que el Sistema de la Seguretat Social regula la possibilitat d’accés a una jubilació voluntària anticipada, es puguen jubilar anticipadament amb el 100% de la base reguladora, a aquells treballadors que tenen al seu càrrec fills o familiars dependents

 

  1. Donar trasllat dels presents acords al President del Govern, a la Ministra d’Ocupació i Seguretat Social i als diferents partits polítics representats en el Congrés dels Diputats i en el Senat.