Hui, a aquesta humil casa, ens hem assabentat que Pasqual Broch “d’Estatut” ja no està entre nosaltres. Ha sigut una d’aquelles notícies que reps amb l’impacte característic d’allò que no volgueres haver de sentir. Certament, és un mal tràngol saber que un home de les característiques de Pasqual ja no ens el tornarem a trobar pels carrers.
Sense ser jo una persona que tinguera amb ell tota la confiança i l’amistat que requeriria l’ocasió, m’atreviré igualment a fer caure per ací unes quantes paraules, perquè Pasqual es mereixia, amb escreix, que hui li dedicàrem el temps per a reflexionar un poc sobre què és això de la vida i el propòsit de viure.
Primerament vull destacar el més evident per a algú que ha conegut Pasqual d’una manera poc profunda, com és el cas. És eixe malnom amb què se l’identificava i que ell acceptava, no sé si amb resignació o amb un punt d’orgull absolutament justificat. És allò que li digueren (diguérem) “d’Estatut”. Eixa paraula directament plasma de forma molt clara la capacitat de la saviesa popular per a copsar moments històrics i atorgar “títols” a les persones que se’ls han guanyat.
He de fer referència a una altra anècdota històrica pròpia d’aquell període de la Transició de la dictadura a la democràcia, que va ser alhora també una Transició d’un rabiós centralisme a una tímida descentralització. I sé que Pasqual em perdonarà aquest comentari un dia com hui; el fet és que només conec un altre cas comparable al seu, el d’aquella dona vídua d’un conseller valencià dels temps de la República, qui vivint a la València dels anys de la Transició, va nomenar la seua tortuga “Autonomia”, per la marxa tan lenta amb què caminava el nostre propi autogovern.
He de fer referència a la faceta de periodista de Pasqual Broch, qui va treballar, entre altres mitjans, en el periòdic Mediterráneo; són memorables els seus articles en aquest mitjà, precisament per la seua marcada independència. A més, ens consta que Pasqual també va ser el cap de premsa de la Unió de Llauradors, en els seus orígens, quan encara s’escrivia amb l’Olivetti i les còpies es feien amb “paper de carbó”.
També m’han fet arribar hui notícies sobre l’atreviment dels articles que escrivia Pasqual Broch, com ara una vegada que, a la revista “Exágono” dels Lluïsos, criticava obertament la manera en què es volia realitzar la urbanització de la “partida Melilla” de Vila-real.
Pel costat més personal, recorde que una vegada Pasqual Broch em va ensenyar la seua partida de naixement, tal vegada perquè havia tingut algun problema amb la normalització del seu nom. Allò que em va cridar l’atenció és que el document estava signat per Francesc Notari Menero, el germà del meu avi Pasqual, en qualitat de testimoni, atenent que n’era responsable del Registre Civil; un fet que em va paréixer remarcable -per curiós- i que va servir per a fer créixer un poc més la confiança entre nosaltres.
Era també proverbial el gust que tenia Pasqual per les exquisideses culinàries i el seu coneixement en l’àmbit de la gastronomia; recorde la vegada en què em va contar que, tot i ser un gran amant de la tonyina de sorra, havia decidir prescindir-ne a causa del perill que corria aquesta espècie. En aquest aspecte, m’han fet saber també que va fer diverses incursions en l’àmbit de la restauració, destacadament al capdavant de la Taverna Lizarrán; fins i tot, darrerament, sabem que s’havia concentrat molt més en el terreny de l’agricultura i citricultura local.
I també tinc a Pasqual en la retina durant els sopars de cloenda de campanya electoral d’aquest artefacte polític que ha anat canviant de nom seguidament, però que conserva afortunadament la seua essència i que ara en diem COMPROMÍS.
Pasqual, ens ha arribat al cor aquest desenllaç teu.
Pasqual Broch “d’Estatut” era un més de nosaltres, amb totes les lletres. I des d’aquesta pàgina que ara llegiu només vull expressar-li agraïment per tot el que ha fet per Vila-real i pel País Valencià. Li done una gran abraçada, allà on siga ara, en nom de tota la militància i simpatitzants de COMPROMÍS i li demane que ens perdone si no ho hem fet tot tan bé com li haguera agradat.
Som els teus companys i companyes de viatge.
GRÀCIES PER HAVER FET DE VILA-REAL UN POBLE MÉS ENCURIOSIT I AMB UNA MIRADA MÉS AMPLA I CRÍTICA, DES DE L’ARRELAMENT A ALLÒ QUE SOM.
DEP
Miquel Notari i Ibáñez. Secretari d’Organització i Comunicació de COMPROMÍS Vila-real